Res més enllà de la meva intenció el dedicar aquest bloc a la Shirley Manson. No per res en especial, no tinc res en contra d’ella, és més, la considero una trashy queen molt pròpia de la època grunge que en el seu moment era una actitut bastant cool (tot i que, bonica, el temps ha passat, les modes canvien, i és de llestos saber digievolucionar com els pokèmon).
Ni tampoc voldria dedicar el bloc a les pel·lícules de James Bond. Tampoc tinc res en contra d’elles, tot i que considero que són una icona carrinclona d’una societat masclista-violenta on el valor d’un homes es podia valorar pels dolents que mata i les dones que engalipa (per cert, noietes, en això certa culpa també hi teniu vosaltres… de fet, sou vosaltres les qui encara sentiu una atracció fatal pels homes amb actitut perillosa probablement heredada de molts segles d’iconografia masclista).
Potser, si he de dedicar el bloc a alguna cosa, a banda de a mi mateix, doncs a la fi un bloc no és més que un exercici d’automassatge egòlatra (per no dir onanisme intel·lectual), és als títols de crèdit de les pel·lícules de James Bond. Potser es la única cosa que em sabria greu que es deixessin de fabricar aquestes portades tan parodiades (i parodiables). En el fons, són d’un kistch admirable en produccions mainstream. Ja des de les mítiques portades primerenques (Goldfinger és una de les meves preferides: imatges projectades sobre el cos d’una noia daurada, amb la veu densa de Shirley Bassey cantant “pretty girl, beware of his heart of gold. this heart is cold.”), fins a les darreres on s’ha començat a transgredir l’esperit original per modernitzar-lo (aquí sí que he de dir que the world is not enough em sembla d’un neobondisme increïble, especialment per la imatgeria sensual-guarra de les noies caient-los petroli sobre el seu cos nu, mentre la Shirley Manson canta amb gola profunda “no one ever died from wanting too much”). Evidentment, pel mig hi han hagut grans cançons i grans moments de videoclipisme camp que probablement ningú ha volgut (o ha gosat) valorar en la seva deguda importància.
Al cap i a la fi, el gust pel gust dubtòs és potser un dels sentiments humans més ocults i més inconfessables. Fins als nostres dies on les onades queer han reivindicat el dret a que t’agradi el que és de mal gust. I això potser ens fa més lliures… i menys Bond.
