el arte de decir que no

Alaska, ets estupenda. Per dir-ho d’alguna manera. El teu art (bé, el de fangoria) és capaç d’esgarrapar perillosament l’horterada per sortir-ne victoriós i trionfant com quelcom glamoukistch, envoltada i aclamada per les ordes supramodernes pseudogays, i mica en mica, convertint-te altre cop (del qual, en el fons, no has sortit mai) en una diva de la modernor més rabiosa, més enllà del stateoftheart, sempre avançada al teu temps.

M’admira també la teva capacitat per reinventar el teu look, i la imatge del teu grup, sense traïr la teva essència (que portes ja molts anys proclamant als quatre vents), sense por al ridícul (el vídeoclip de “Criticar por criticar” és un clar exemple de tenir uns collons com un toro, amb perdó) , i demostrant-nos quant d’equivocats estem la resta dels mortals en les nostres concepcions culturals, estètiques i artístiques.

Però si m’admira algun cosa de tú encara més és la teva capacitat per dir el que penses sense ni la més mínima por a les possibles represàlies… Quants s’han atrevit a dir coses com:

yo soy la Santa Inquisición
solo llamo la atención
de quien no tiene de que hablar
de tres aburridas.
me parece que en realidad
ya no se como acabar
lo que empeze por alcanzar
un poco de celebridad

i tot això, embutida en un body de licra blanc, ballant davant d’una barra d’stripper. Però no, el meu petit homenatge d’avui no vé per això… ve per les teves declaracions a la televisió de Mallorca, que afecten directa o indirectament a aquesta petita sangonera que ens assatja poc a poc, des de la foscor, i escudant-se en que, a sobre, és una societat sense ànim de lucre:

“Es la crisis de una industria, no es ni la crisis de los músicos ni de la música”

“No tiene nada que ver con la creatividad ni con nada, música va a seguir habiendo aunque probablemente no haya CDs o no haya vinilos o no haya soportes. ¿En qué afecta eso al artista? Pues en que tendremos que distribuir nuestra música de otra forma ¿En qué afecta a los fabricantes de discos? En que desaparecerán. Yo no soy fabricante de discos así que no es mi problema. Así que ell que tenga un problema que busque soluciones.”

“Todas las redes de disfusión actuales todo lo que hacen es difundir aún más mi música, hacer que llegue a gente a la que nunca le llegaría y creo que de cinco años para acá en España se vive un momento de oro en cuanto a conciertos”

Sí Alaska sí. Que aprenguin els Ramoncines, triumfitos manipulats per les seves discogràfiques i altres xitxarel·los… Tú si que saps diferenciar l’art del negoci. Perquè el que tu fas és art. I a més, saps propagar-ho als quatre vents.

people like us, know how to survive

Res més enllà de la meva intenció el dedicar aquest bloc a la Shirley Manson. No per res en especial, no tinc res en contra d’ella, és més, la considero una trashy queen molt pròpia de la època grunge que en el seu moment era una actitut bastant cool (tot i que, bonica, el temps ha passat, les modes canvien, i és de llestos saber digievolucionar com els pokèmon).

Ni tampoc voldria dedicar el bloc a les pel·lícules de James Bond. Tampoc tinc res en contra d’elles, tot i que considero que són una icona carrinclona d’una societat masclista-violenta on el valor d’un homes es podia valorar pels dolents que mata i les dones que engalipa (per cert, noietes, en això certa culpa també hi teniu vosaltres… de fet, sou vosaltres les qui encara sentiu una atracció fatal pels homes amb actitut perillosa probablement heredada de molts segles d’iconografia masclista).

Potser, si he de dedicar el bloc a alguna cosa, a banda de a mi mateix, doncs a la fi un bloc no és més que un exercici d’automassatge egòlatra (per no dir onanisme intel·lectual), és als títols de crèdit de les pel·lícules de James Bond. Potser es la única cosa que em sabria greu que es deixessin de fabricar aquestes portades tan parodiades (i parodiables). En el fons, són d’un kistch admirable en produccions mainstream. Ja des de les mítiques portades primerenques (Goldfinger és una de les meves preferides: imatges projectades sobre el cos d’una noia daurada, amb la veu densa de Shirley Bassey cantant “pretty girl, beware of his heart of gold. this heart is cold.”), fins a les darreres on s’ha començat a transgredir l’esperit original per modernitzar-lo (aquí sí que he de dir que the world is not enough em sembla d’un neobondisme increïble, especialment per la imatgeria sensual-guarra de les noies caient-los petroli sobre el seu cos nu, mentre la Shirley Manson canta amb gola profunda “no one ever died from wanting too much”). Evidentment, pel mig hi han hagut grans cançons i grans moments de videoclipisme camp que probablement ningú ha volgut (o ha gosat) valorar en la seva deguda importància.

Al cap i a la fi, el gust pel gust dubtòs és potser un dels sentiments humans més ocults i més inconfessables. Fins als nostres dies on les onades queer han reivindicat el dret a que t’agradi el que és de mal gust. I això potser ens fa més lliures… i menys Bond.